El roure cerrioide és un arbre d'entre 10 i 15 metres d'alçada amb fullatge semipersistent de fulles llargues i marges dentat. És un endemisme ibèric que va ser descrit per primer cop al vessant obac de la serra de Collserola. La seva àrea de distribució, típicament submediterrània, no és gaire extensa. Ocupa una bona part de l'obaga de la serralada Litoral catalana, alguns indrets de la serralada Prelitoral fins al nord del País Valencià i tímidament s'estén pel vessant sud dels Pirineus cap a l'interior de la península (alt Aragó i Navarra). Està amenaçat d'extinció per la progressiva pèrdua del seu hàbitat natural. Aquesta espècie de roure és un híbrid entre el roure martinenc (Quercus humilis) i el roure de fulla petita (Quercus faginea). El roure martinenc és més propi de contrades plujoses i presenta fulles de marge lobulat, amb el revers pilós. En canvi, el roure de fulla petita és típic de zones de clima més continental amb fulles més petites que les del roure martinenc, i un xic punxoses i els pèls que tenen al revers són més petits i menys abundants. El roure cerrioide presenta caràcters intermitjos d'aquestes dues espècies. Així, té els lòbuls de les fulles aguts, no obtusos com el roure martinenc ni gairebé punxants com el roure de fulla petita però regulars com aquest últim, i té les fulles relativament grans d'uns 8x5 cm. Al principi les fulles són peludes per la cara inferior, però aviat perden gairebé tots els pèls. Els exemplars joves o els rebrots d'aquests tres roures sovint conserven fulles seques a l'hivern. Molts plançons fins i tot mantenen fulles verdes tot l'any. En la fotografia tenim un exemplar monumental situat al terme de Sant Sadurní d'Anoia: el roure de Can Codorniu. Actualment però es troba molt malmès. Font: Revista Excursionisme 

Segueix-nos a: